02 d’agost 2017

CHANSON D'AUTOMNE
Les sanglots longs
Des violons
De l’automne
Blessent mon cœur
D’une langueur
Monotone.

Tout suffocant
Et blême, quand
Sonne l’heure,
Je me souviens
Des jours anciens
Et je pleure ;

Et je m’en vais
Au vent mauvais
Qui m’emporte
Deçà, delà,
Pareil à la
Feuille morte.

CANÇÓ DE TARDOR

Els llargs singlots
dels violins
de la tardor
em fan mal al cor
amb monòtona llangor.

Sufocat
i pàl·lid,
en sonar l'hora,
me'n recordo,
dels dies passats
i ploro.

I me'n vaig
amb el vent malvat
que em duu
d'aquí cap allà,
talment
una fulla morta.


(Paul Verlaine)



06 de gener 2011

GAVIOTAS

Quando vi as gaivotas voando
Vi que também podia voar
E já voando, vi meu próprio reflexo no mar.

Como é bom voar!
Lá, problemas não há mais.
E se tem chuva, é pra refrescar!
E já voando, vi também teu reflexo no mar.

Como é bom ser "gaviota"!
Aí, a vida é rápida demais.
Aqui, só depende do vento, e nada mais...
E porque voo, sei que também queres voar.

Então venha! Voe comigo.
Aí, a vida é pesada demais.
Aqui, como só depende do vento,
São asas num leva e traz.
E como voo, posso te ensinar a voar?

E já voando, podemos viajar...
Podemos cantar, rezar, tagarelar...
E se tens fome, basta um mergulho no mar:
Tem peixe pra gente "magnar".
E assim voando é que uma paixão pode começar...



 GAVINES

En veure les gavines volant,
em vaig adonar que jo també ho podia fer
i, un cop volant, vaig veure el meu propi reflex en el mar.

Que bonic és volar!
Allà dalt, no hi ha cap problema.
I quan plou és per tal de refrescar!
I en volar, vaig veure també el teu reflex en el mar.

Oh, que bonic és ser gavina!
Allà baix, la vida és molt atrafegada.
Aquí dalt, només depèn del vent, i res més...
I perquè jo volo, sé que també a tu t'agradaria.

Aleshores, vine! Volem plegats.
Allà baix, la vida és molt pesant.
Aquí dalt, en dependre tan sols del vent,
les ales van i vénen.
I ja que volo, te'n puc ensenyar?

I volant volant, podrem viatjar...
Podrem cantar, pregar, taral·lejar...

I si és que tens gana, n'hi ha prou de capbussar-s'hi:
hi ha molts peixos per a endrapar.
I tot volant, podrà una passió començar...

(Marcello Ananias)


12 d’octubre 2010

L'ALBA MERIDONALE

Manca sempre qualcosa, c'è un vuoto
in ogni mio intuire. Ed è volgare,
questo non essere completo, è volgare,
mai fui così volgare come in questa ansia,
questo “non avere Cristo” -una faccia
che sia strumento di un lavoro non tutto
perduto nel puro intuire in solitudine,
amore con se stessi senza altro interesse
che l'amore, lo stile, quello che confonde
il sole, il sole vero, il sole ferocemente antico,
-sui dorsi d'elefante dei castelli barbarici,
sulle casupole del Meridione- col sole
della pellicola, pastoso sgranato grigio,
biancore da macero, e controtipato, controtipato,
-il sole sublime che sta nella memoria,
con altrettanta fisicità che nell'ora
in cui è alto, e va nel cielo, verso
interminabili tramonti di paesi miseri...


L'ALBA MERIDIONAL

Sempre manca alguna cosa, hi ha el buit
en cada intuir meu. I és vulgar,
aquest no ser complet, és vulgar,
mai no havia estat tan vulgar com en aquesta ànsia,
aquest “no tenir Crist” -un rostre
que sigui l'instrument d'una feina no del tot
perduda en el pur intuir en solitud,
amor per si mateix sense cap més interès
que l'amor, l'estil, allò que confon
el sol, el veritable sol, el sol ferotgement antic,
-sobre l'esquema d'elefant dels castells bàrbars,
sobre les barraques meridionals- amb el sol
de la pel·lícula, pastós desgranat gris,
blancor de pou, i revelat, revelat,
-el sol sublim que resta a la memòria,
amb la mateixa corporeïtat que a l'hora
en què és alt, i va pel cel, cap a
interminables capvespres de països mísers...

(Pier Paolo Pasolini L'alba meridionale, del llibre Poesia in forma di rosa)
SERATA ROMANA

Dove vai per le strade di Roma,
sui filobus o i tram in cui la gente
ritorna? In fretta, ossesso, come
ti aspettasse il lavoro paziente
da cui a quest'ora gli altri rincasano?
È il primo dopocena, quando il vento
sa di calde miserie familiari
perse nelle mille cucine, nelle
lunghe stracce illuminate,
su cui più chiare spiano le stelle.
Nel quartiere borghese, c'è la pace
di cui ognuno dentro si contenta,
anche vilmente, e di cui vorrebbe
piena ogni sera della sua esistenza.
Ah, essere diverso -in un mondo che pure
è in colpa- significa non essere innocente...
Va, scendi, lungo le svolte oscure
del viale che porta a Trastevere:
ecco, ferma e sconvolta, come
dissepolta da un fango di altri evi
-a farsi godere da chi può strappare
un giorno ancora alla morte e al dolore-
hai ai tuoi piedi tutta Roma...

Scendo, attraverso Ponte Garibaldi,
seguo la spalletta con le nocche
contro l'orlo rosicchiato della pietra,
dura nel tepore che la notte
teneramente fiata, sulla volta
dei caldi platani. Lastre d'una smorta
sequenza, sull'altra sponda, empiono
il cielo dilavato, plumbei, piatti,
gli attici dei caseggiati giallastri.
E io guardo, camminando per i lastrici
slabbrati, d'osso, o meglio odoro,
prosaico ed ebbro- punteggiato di astri
invecchiati e di finestre sonore-
il grande rione familiare:
la buia estate lo indora,
umida, tra le sporche zaffate
che il vento piovendo dai laziali
prati spande su rotale e facciate.

E come odora, nel caldo così pieno
da esser stesso spazio,
il muraglione, qui sotto:
da Ponte Sublicio fino sul Gianicolo
il fetore si mescola all'ebbrezza
della vita che non è vita.
Impuri segni che qui sono passati
vecchi ubriachi, frotte si sbandata
ragazzaglia: impure traccie
umane che, umanamente infette,
son lì a dire, violente e quiete,
questi uomini, i loro bassi diletti
innocenti, le loro misere mete.


VETLLADA ROMANA

A on vas pels carrers de Roma,
en el troleibús o els tramvies amb els quals la gent
retorna? ¿De pressa, obsés, com
si t'esperés la feina pacient
de la qual a hores d'ara els altres tornen a casa?
Tot just hom acaba de sopar, quan el vent
sap de càlides misèries familiars
perdudes per les mil cuines, pels
amples carrers il·luminats,
sobre els quals amb més claredat apunten els estels.
Al barri burgès, hi ha la pau
de què cadascú al seu si s'acontenta,
fins i tot vilment, i de qui voldria
plena cada nit de la seva existència.
Ah, ésser diferent -en un món que també
és culpable- vol dir no ser innocent...
Vés-hi, baixa, al llarg de les cantonades fosques
dels carrers que duen al Trastevere:
heus aquí, aturada i desconcertada, com
desenterrada d'un fang d'altres èpoques
-per a deixar-se fruir per qui pot arrencar
encara un dia a la mort i al dolor-
als teus peus tota Roma...

Davallo, passo el Pont Garibaldi,
ressegueixo l'ampit amb els artells
contra el cantó rosegat de la pedra,
dura en la tebior que la nit
tendrament respira, sobre la volta
dels càlids plàtans. Radiografies d'una apaivagada
seqüència, a l'altra riba, plans,
els àtics de les vil·les groguenques.
I jo em miro, tot caminant pels paviments
desgasats, d'os, o, més ben dit, oloro
prosaic i ebri -puntejat d'astres
envellits i de finestres sonores-
el gran barri familiar:
el fosc estiu l'inodora,
humit, entre les buits tufs
que el vent plujós dels lacis
camps expandeix sobre vies i façanes.

I com olora, en la calor tan plena
d'ésser ella mateixa espai,
la muralla, aquí sota:
des del Pont Sublicio fins al Gianicolo
la ferum es barreja amb l'embriaguesa
de la vida que no és vida.
Impurs senyals que hi han passat
vells embriacs de Ponte, antigues
prostitutes, colles de dispersos
joves marginats: impures petjades
humanes que, humanament infectes,
hi són per a fer presents, violentes i tranquil·les,
aquests home, llurs baixos delits
innocents, llurs míseres metes.

(Pier Paolo Pasolini, de La ricchezza, del llibre La religione del mio tempo)









30 d’agost 2010

CHI SONO?

Chi sono?
Son forse un poeta?
No certo.
Non scrive che una parola, ben strana,
la penna dell'anima mia:
follía.
Son dunque un pittore?
Neanche.
Non à che un colore
la tavolezza dell'anima mia:
malinconía.
Un musico allora?
Nemmeno.
Non c'è che una nota
nella tastiera dell'anima mia:
nostalgía.
Son dunque... che cosa?
Io metto una lente
dinanzi al mio core,
per farlo vedere alla gente.
Chi sono?
Il saltimbanco dell'anima mia.


JO, QUI SÓC?

Qui sóc jo?
Sóc, potser, un poeta?
Realment, no.
La ploma de la meva ànima
només escriu una paraula, molt estranya:
bogeria.
Sóc, aleshores, un pintor?
Això tampoc.
La paleta de l'ànima meva
té únicament un color:
malenconia.
Un músic, doncs?
Ni tan sols això.
No hi ha res més que una nota
en el teclat de la meva ànima:
nostàlgia.
Què sóc, llavors?
Al meu cor,
li poso ulleres
perquè hom el pugui veure.
Qui sóc jo?
El saltimbanqui de l'ànima meva.


(Aldo Palazzeschi Poemi)

11 de desembre 2009

AL PRINCIPE


Se torna il sole, se discende la sera,
se la notte ha un sapore di notti future,
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono piú felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento piú, davanti a me, tutta la vita...
Per essere poeti, bisogna avere molt tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perqué si formi qualcosa, che é forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventú.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.




AL PRÍNCEP

Si torna el sol, si ve el capvespre,
si la nit té un sabor de nits futures,
si un migdia de pluja sembla tornar
dels temps massa estimats i mai tinguts del tot,
jo ja no sóc feliç, ni de fruir-ne ni de patir-hi:
ja no sento, davant meu, tota la vida...
Per tal de ser poeta, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud són l'única manera
que es formi alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Ara, de temps, en tinc poc: per culpa de la mort
que va endavant, al crepuscle de la joventut.
També, però, per culpa d'aquest nostre món humà,
que als pobres treu el pa, als poetes la pau.


(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)

08 de desembre 2009

RIAPPARIZIONE POETICA DI ROMA


Dio, cos'è quella coltre silenziosa
che fiammegia sopra l'orizzonte...
quel nevaio di muffa -rosa
di sangue- qui, da sotto i monti
fino alle cieche increspature del mare...
quella cavalcata di fiamme sepolte
nella nebbia, che fa sembrare il piano
da Vetralla al Circeo, una palude
africana, che esali in un mortale
arancio... È velame di sbadiglianti, sudice
foschie, attorcigliate in pallide
vene, divampanti righe,
gangli in fiamme: là dove le valli
dell'Appennino sboccano tra dighe
di cielo, sull'Agro vaporoso
e il mare: ma, quasi arche o spighe
sul mare, sul nero mare granuloso,
la Sardegna o la Catalogna,
da secoli bruciate in un grandioso
incendio, sull'acqua, che le sogna
più che specchiarle, scivolando,
sembrano giunte a rovesciare ogni
loro legname ancora ardente, ogni candido
bracere di città o capanna divorata
dal fuoco, a smorire in queste lande
di nubi sopra il Lazio.
Ma tutto ormai è fumo, e stupiresti
se, dentro qual rudere d'incendio,
sentissi richiami di freschi
bambini, tra le stalle, o stupendi
colpi di campana, di fattoria
in fattoria, lungo i saliscendi
desolati, che già intravedi dalla Via
Salaria -come sospesa in cielo-
lungo quel fuoco di malinconia
perduto in un gigantesco sfacelo.
Ché ormai la sua furia, scolorando, come
dissanguata, dà piú ansia al mistero,
dove, sotto quei ròsi polveroni
fiammegianti, quasi un'empirea coltre,
cova Roma gli invisibili rioni.


REAPARICIÓ POÈTICA DE ROMA

Déu meu, què és aquell estrat silenciós
que flameja sobre l'horitzó...
aquella perenne neu de floridura -rosa
de sang- aquí, des de sota els turons
fins a les cegues crestes del mar...
aquella cavalcada de flames colgades
en la boira, que fa que el pla
des de Vetralla al Circeo, sembli un fangar
africà, que expiri en un mortal
taronger... És velam de desbaratades, brutes
foscors, enrevessades en pàl·lides
venes, enceses línies,
ganglis en flames: allà on les valls
dels Apenins desemboquen entre rescloses
de cel, a l'Agro vaporós
i al mar: però, quasi petxines o espigues,
sobre el mar, sobre el negre mar granulós,
Sardenya o Catalunya,
des de fa segles cremades en un enorme
incendi, sobre l'aigua, que les somnia
més que no pas emmirallar-les, relliscant,
semblen haver arribar a destruir tota
la seva llenya encara ardent, tota càndida
brasa de ciutat o cabana devorada
pel foc, a empal·lidir en aquests erms
de núvols sobre el Laci.
Ara, però, tot és fum, i et sobtaria
si, dins d'aquella ruïna d'incendi,
sentissis reclams de tendres
infants, entre els estables, o formidables
drings de campana, de fàbrica
en fàbrica, a través dels pujols
dessolats , que entreveus ja des de la Via
Salària -com sospesa en el cel-
a través d'aquell foc de malenconia
perdut en un gegantí desastre.
Perquè ara la seva fúria, descolorint-se, com
dessagnada, dóna més ànsia al misteri,
on, sota aquelles rosegades polsegueres
flamejants, quasi un paradisíac estrat,
cova Roma les invisibles barriades.

(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)
ESTATE


C'è un giardino chiaro, fra mura basse,
di erba secca e di luce, che cuoce adagio
la sua terra. È una luce che sa di mare.
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli
e ne scuoti il ricordo.


Ho veduto cadere
molti frutti, dolci, su un'erba che so,
con un tonfo. Cosí trasalisci tu pure
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo
come intorno accadesse un prodigio d'aria
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo.


Ascolti.
Le parole che ascolti ti toccano appena.
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro
che ti finge alle spalle la luce del mare.
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore
con un tonfo, e ne stilla una pena antica
come il succo dei frutti caduti allora.

ESTIU

Hi ha un jardí clar, entre murs baixos,
d'herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap de mar.
Tu respires aquesta herba. Et toques els cabells
i en torbes el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, damunt d'una herba que conec,
amb un cop. És així com t'esveres tu també
quan tremola la sang. Mous el cap
com si al teu voltant hi hagués un prodigi d'aire,
i l'ets tu, el prodigi. Hi ha un mateix sabor
als teus ulls i al càlid record.

Escoltes.
Els mots que escoltes amb prou feines et toquen.
Al rostre calm tens un pensament clar
que et fingeix, enllà de les espatlles, la llum del mar.
Tens a la cara un silenci que prem el cor
amb un cop, i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits que aleshores caigueren.

(Cesare Pavese Lavorare stanca)
A ME


In questo mondo colpevole, che solo compra e disprezza,
il più colpevole son io, inaridito dall'amarezza.

A MI

En aquest món culpable, que sols compra i menysprea,
jo sóc el més culpable, eixut per l'amargor.

(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)

01 d’octubre 2009

AUTOPSICOGRAFIA

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.


A os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.


E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.


AUTOPSICOGRAFIA

El poeta és un fingidor.
Tan completament fingeix
que arriba a fingir que és dolor
el dolor que de veres sent.

I qui llegeix allò que escriu
sent en el dolor llegit
no pas els dos que el poeta patí
sinó només els que ell no té.

I així pels carrers gira,
tot entretenint-se la raó,
un estrany tren de corda
que no és rés més que el cor.

(Fernando Pessoa Cancioneiro)