RIAPPARIZIONE POETICA DI ROMA


Dio, cos'è quella coltre silenziosa
che fiammegia sopra l'orizzonte...
quel nevaio di muffa -rosa
di sangue- qui, da sotto i monti
fino alle cieche increspature del mare...
quella cavalcata di fiamme sepolte
nella nebbia, che fa sembrare il piano
da Vetralla al Circeo, una palude
africana, che esali in un mortale
arancio... È velame di sbadiglianti, sudice
foschie, attorcigliate in pallide
vene, divampanti righe,
gangli in fiamme: là dove le valli
dell'Appennino sboccano tra dighe
di cielo, sull'Agro vaporoso
e il mare: ma, quasi arche o spighe
sul mare, sul nero mare granuloso,
la Sardegna o la Catalogna,
da secoli bruciate in un grandioso
incendio, sull'acqua, che le sogna
più che specchiarle, scivolando,
sembrano giunte a rovesciare ogni
loro legname ancora ardente, ogni candido
bracere di città o capanna divorata
dal fuoco, a smorire in queste lande
di nubi sopra il Lazio.
Ma tutto ormai è fumo, e stupiresti
se, dentro qual rudere d'incendio,
sentissi richiami di freschi
bambini, tra le stalle, o stupendi
colpi di campana, di fattoria
in fattoria, lungo i saliscendi
desolati, che già intravedi dalla Via
Salaria -come sospesa in cielo-
lungo quel fuoco di malinconia
perduto in un gigantesco sfacelo.
Ché ormai la sua furia, scolorando, come
dissanguata, dà piú ansia al mistero,
dove, sotto quei ròsi polveroni
fiammegianti, quasi un'empirea coltre,
cova Roma gli invisibili rioni.


REAPARICIÓ POÈTICA DE ROMA

Déu meu, què és aquell estrat silenciós
que flameja sobre l'horitzó...
aquella perenne neu de floridura -rosa
de sang- aquí, des de sota els turons
fins a les cegues crestes del mar...
aquella cavalcada de flames colgades
en la boira, que fa que el pla
des de Vetralla al Circeo, sembli un fangar
africà, que expiri en un mortal
taronger... És velam de desbaratades, brutes
foscors, enrevessades en pàl·lides
venes, enceses línies,
ganglis en flames: allà on les valls
dels Apenins desemboquen entre rescloses
de cel, a l'Agro vaporós
i al mar: però, quasi petxines o espigues,
sobre el mar, sobre el negre mar granulós,
Sardenya o Catalunya,
des de fa segles cremades en un enorme
incendi, sobre l'aigua, que les somnia
més que no pas emmirallar-les, relliscant,
semblen haver arribar a destruir tota
la seva llenya encara ardent, tota càndida
brasa de ciutat o cabana devorada
pel foc, a empal·lidir en aquests erms
de núvols sobre el Laci.
Ara, però, tot és fum, i et sobtaria
si, dins d'aquella ruïna d'incendi,
sentissis reclams de tendres
infants, entre els estables, o formidables
drings de campana, de fàbrica
en fàbrica, a través dels pujols
dessolats , que entreveus ja des de la Via
Salària -com sospesa en el cel-
a través d'aquell foc de malenconia
perdut en un gegantí desastre.
Perquè ara la seva fúria, descolorint-se, com
dessagnada, dóna més ànsia al misteri,
on, sota aquelles rosegades polsegueres
flamejants, quasi un paradisíac estrat,
cova Roma les invisibles barriades.

(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)