ESTATE


C'è un giardino chiaro, fra mura basse,
di erba secca e di luce, che cuoce adagio
la sua terra. È una luce che sa di mare.
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli
e ne scuoti il ricordo.


Ho veduto cadere
molti frutti, dolci, su un'erba che so,
con un tonfo. Cosí trasalisci tu pure
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo
come intorno accadesse un prodigio d'aria
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo.


Ascolti.
Le parole che ascolti ti toccano appena.
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro
che ti finge alle spalle la luce del mare.
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore
con un tonfo, e ne stilla una pena antica
come il succo dei frutti caduti allora.

ESTIU

Hi ha un jardí clar, entre murs baixos,
d'herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap de mar.
Tu respires aquesta herba. Et toques els cabells
i en torbes el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, damunt d'una herba que conec,
amb un cop. És així com t'esveres tu també
quan tremola la sang. Mous el cap
com si al teu voltant hi hagués un prodigi d'aire,
i l'ets tu, el prodigi. Hi ha un mateix sabor
als teus ulls i al càlid record.

Escoltes.
Els mots que escoltes amb prou feines et toquen.
Al rostre calm tens un pensament clar
que et fingeix, enllà de les espatlles, la llum del mar.
Tens a la cara un silenci que prem el cor
amb un cop, i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits que aleshores caigueren.

(Cesare Pavese Lavorare stanca)