12 d’octubre 2010

SERATA ROMANA

Dove vai per le strade di Roma,
sui filobus o i tram in cui la gente
ritorna? In fretta, ossesso, come
ti aspettasse il lavoro paziente
da cui a quest'ora gli altri rincasano?
È il primo dopocena, quando il vento
sa di calde miserie familiari
perse nelle mille cucine, nelle
lunghe stracce illuminate,
su cui più chiare spiano le stelle.
Nel quartiere borghese, c'è la pace
di cui ognuno dentro si contenta,
anche vilmente, e di cui vorrebbe
piena ogni sera della sua esistenza.
Ah, essere diverso -in un mondo che pure
è in colpa- significa non essere innocente...
Va, scendi, lungo le svolte oscure
del viale che porta a Trastevere:
ecco, ferma e sconvolta, come
dissepolta da un fango di altri evi
-a farsi godere da chi può strappare
un giorno ancora alla morte e al dolore-
hai ai tuoi piedi tutta Roma...

Scendo, attraverso Ponte Garibaldi,
seguo la spalletta con le nocche
contro l'orlo rosicchiato della pietra,
dura nel tepore che la notte
teneramente fiata, sulla volta
dei caldi platani. Lastre d'una smorta
sequenza, sull'altra sponda, empiono
il cielo dilavato, plumbei, piatti,
gli attici dei caseggiati giallastri.
E io guardo, camminando per i lastrici
slabbrati, d'osso, o meglio odoro,
prosaico ed ebbro- punteggiato di astri
invecchiati e di finestre sonore-
il grande rione familiare:
la buia estate lo indora,
umida, tra le sporche zaffate
che il vento piovendo dai laziali
prati spande su rotale e facciate.

E come odora, nel caldo così pieno
da esser stesso spazio,
il muraglione, qui sotto:
da Ponte Sublicio fino sul Gianicolo
il fetore si mescola all'ebbrezza
della vita che non è vita.
Impuri segni che qui sono passati
vecchi ubriachi, frotte si sbandata
ragazzaglia: impure traccie
umane che, umanamente infette,
son lì a dire, violente e quiete,
questi uomini, i loro bassi diletti
innocenti, le loro misere mete.


VETLLADA ROMANA

A on vas pels carrers de Roma,
en el troleibús o els tramvies amb els quals la gent
retorna? ¿De pressa, obsés, com
si t'esperés la feina pacient
de la qual a hores d'ara els altres tornen a casa?
Tot just hom acaba de sopar, quan el vent
sap de càlides misèries familiars
perdudes per les mil cuines, pels
amples carrers il·luminats,
sobre els quals amb més claredat apunten els estels.
Al barri burgès, hi ha la pau
de què cadascú al seu si s'acontenta,
fins i tot vilment, i de qui voldria
plena cada nit de la seva existència.
Ah, ésser diferent -en un món que també
és culpable- vol dir no ser innocent...
Vés-hi, baixa, al llarg de les cantonades fosques
dels carrers que duen al Trastevere:
heus aquí, aturada i desconcertada, com
desenterrada d'un fang d'altres èpoques
-per a deixar-se fruir per qui pot arrencar
encara un dia a la mort i al dolor-
als teus peus tota Roma...

Davallo, passo el Pont Garibaldi,
ressegueixo l'ampit amb els artells
contra el cantó rosegat de la pedra,
dura en la tebior que la nit
tendrament respira, sobre la volta
dels càlids plàtans. Radiografies d'una apaivagada
seqüència, a l'altra riba, plans,
els àtics de les vil·les groguenques.
I jo em miro, tot caminant pels paviments
desgasats, d'os, o, més ben dit, oloro
prosaic i ebri -puntejat d'astres
envellits i de finestres sonores-
el gran barri familiar:
el fosc estiu l'inodora,
humit, entre les buits tufs
que el vent plujós dels lacis
camps expandeix sobre vies i façanes.

I com olora, en la calor tan plena
d'ésser ella mateixa espai,
la muralla, aquí sota:
des del Pont Sublicio fins al Gianicolo
la ferum es barreja amb l'embriaguesa
de la vida que no és vida.
Impurs senyals que hi han passat
vells embriacs de Ponte, antigues
prostitutes, colles de dispersos
joves marginats: impures petjades
humanes que, humanament infectes,
hi són per a fer presents, violentes i tranquil·les,
aquests home, llurs baixos delits
innocents, llurs míseres metes.

(Pier Paolo Pasolini, de La ricchezza, del llibre La religione del mio tempo)