AL PRINCIPE


Se torna il sole, se discende la sera,
se la notte ha un sapore di notti future,
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono piú felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento piú, davanti a me, tutta la vita...
Per essere poeti, bisogna avere molt tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perqué si formi qualcosa, che é forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventú.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.




AL PRÍNCEP

Si torna el sol, si ve el capvespre,
si la nit té un sabor de nits futures,
si un migdia de pluja sembla tornar
dels temps massa estimats i mai tinguts del tot,
jo ja no sóc feliç, ni de fruir-ne ni de patir-hi:
ja no sento, davant meu, tota la vida...
Per tal de ser poeta, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud són l'única manera
que es formi alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Ara, de temps, en tinc poc: per culpa de la mort
que va endavant, al crepuscle de la joventut.
També, però, per culpa d'aquest nostre món humà,
que als pobres treu el pa, als poetes la pau.


(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)

RIAPPARIZIONE POETICA DI ROMA


Dio, cos'è quella coltre silenziosa
che fiammegia sopra l'orizzonte...
quel nevaio di muffa -rosa
di sangue- qui, da sotto i monti
fino alle cieche increspature del mare...
quella cavalcata di fiamme sepolte
nella nebbia, che fa sembrare il piano
da Vetralla al Circeo, una palude
africana, che esali in un mortale
arancio... È velame di sbadiglianti, sudice
foschie, attorcigliate in pallide
vene, divampanti righe,
gangli in fiamme: là dove le valli
dell'Appennino sboccano tra dighe
di cielo, sull'Agro vaporoso
e il mare: ma, quasi arche o spighe
sul mare, sul nero mare granuloso,
la Sardegna o la Catalogna,
da secoli bruciate in un grandioso
incendio, sull'acqua, che le sogna
più che specchiarle, scivolando,
sembrano giunte a rovesciare ogni
loro legname ancora ardente, ogni candido
bracere di città o capanna divorata
dal fuoco, a smorire in queste lande
di nubi sopra il Lazio.
Ma tutto ormai è fumo, e stupiresti
se, dentro qual rudere d'incendio,
sentissi richiami di freschi
bambini, tra le stalle, o stupendi
colpi di campana, di fattoria
in fattoria, lungo i saliscendi
desolati, che già intravedi dalla Via
Salaria -come sospesa in cielo-
lungo quel fuoco di malinconia
perduto in un gigantesco sfacelo.
Ché ormai la sua furia, scolorando, come
dissanguata, dà piú ansia al mistero,
dove, sotto quei ròsi polveroni
fiammegianti, quasi un'empirea coltre,
cova Roma gli invisibili rioni.


REAPARICIÓ POÈTICA DE ROMA

Déu meu, què és aquell estrat silenciós
que flameja sobre l'horitzó...
aquella perenne neu de floridura -rosa
de sang- aquí, des de sota els turons
fins a les cegues crestes del mar...
aquella cavalcada de flames colgades
en la boira, que fa que el pla
des de Vetralla al Circeo, sembli un fangar
africà, que expiri en un mortal
taronger... És velam de desbaratades, brutes
foscors, enrevessades en pàl·lides
venes, enceses línies,
ganglis en flames: allà on les valls
dels Apenins desemboquen entre rescloses
de cel, a l'Agro vaporós
i al mar: però, quasi petxines o espigues,
sobre el mar, sobre el negre mar granulós,
Sardenya o Catalunya,
des de fa segles cremades en un enorme
incendi, sobre l'aigua, que les somnia
més que no pas emmirallar-les, relliscant,
semblen haver arribar a destruir tota
la seva llenya encara ardent, tota càndida
brasa de ciutat o cabana devorada
pel foc, a empal·lidir en aquests erms
de núvols sobre el Laci.
Ara, però, tot és fum, i et sobtaria
si, dins d'aquella ruïna d'incendi,
sentissis reclams de tendres
infants, entre els estables, o formidables
drings de campana, de fàbrica
en fàbrica, a través dels pujols
dessolats , que entreveus ja des de la Via
Salària -com sospesa en el cel-
a través d'aquell foc de malenconia
perdut en un gegantí desastre.
Perquè ara la seva fúria, descolorint-se, com
dessagnada, dóna més ànsia al misteri,
on, sota aquelles rosegades polsegueres
flamejants, quasi un paradisíac estrat,
cova Roma les invisibles barriades.

(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)

ESTATE


C'è un giardino chiaro, fra mura basse,
di erba secca e di luce, che cuoce adagio
la sua terra. È una luce che sa di mare.
Tu respiri quell'erba. Tocchi i capelli
e ne scuoti il ricordo.


Ho veduto cadere
molti frutti, dolci, su un'erba che so,
con un tonfo. Cosí trasalisci tu pure
al sussulto del sangue. Tu muovi il capo
come intorno accadesse un prodigio d'aria
e il prodigio sei tu. C'è un sapore uguale
nei tuoi occhi e nel caldo ricordo.


Ascolti.
Le parole che ascolti ti toccano appena.
Hai nel viso calmo un pensiero chiaro
che ti finge alle spalle la luce del mare.
Hai nel viso un silenzio che preme il cuore
con un tonfo, e ne stilla una pena antica
come il succo dei frutti caduti allora.

ESTIU

Hi ha un jardí clar, entre murs baixos,
d'herba eixuta i de llum, que cou lentament
la seva terra. És una llum que sap de mar.
Tu respires aquesta herba. Et toques els cabells
i en torbes el record.

He vist caure
molts fruits, dolços, damunt d'una herba que conec,
amb un cop. És així com t'esveres tu també
quan tremola la sang. Mous el cap
com si al teu voltant hi hagués un prodigi d'aire,
i l'ets tu, el prodigi. Hi ha un mateix sabor
als teus ulls i al càlid record.

Escoltes.
Els mots que escoltes amb prou feines et toquen.
Al rostre calm tens un pensament clar
que et fingeix, enllà de les espatlles, la llum del mar.
Tens a la cara un silenci que prem el cor
amb un cop, i en destil·la una pena antiga
com el suc dels fruits que aleshores caigueren.

(Cesare Pavese Lavorare stanca)

A ME


In questo mondo colpevole, che solo compra e disprezza,
il più colpevole son io, inaridito dall'amarezza.

A MI

En aquest món culpable, que sols compra i menysprea,
jo sóc el més culpable, eixut per l'amargor.

(Pier Paolo Pasolini La religione del mio tempo)

AUTOPSICOGRAFIA

O poeta é um fingidor.
Finge tão completamente
Que chega a fingir que é dor
A dor que deveras sente.


A os que lêem o que escreve,
Na dor lida sentem bem,
Não as duas que ele teve,
Mas só a que eles não têm.


E assim nas calhas de roda
Gira, a entreter a razão,
Esse comboio de corda
Que se chama coração.


AUTOPSICOGRAFIA

El poeta és un fingidor.
Tan completament fingeix
que arriba a fingir que és dolor
el dolor que de veres sent.

I qui llegeix allò que escriu
sent en el dolor llegit
no pas els dos que el poeta patí
sinó només els que ell no té.

I així pels carrers gira,
tot entretenint-se la raó,
un estrany tren de corda
que no és rés més que el cor.

(Fernando Pessoa Cancioneiro)