Chi sono?
Son forse un poeta?
No certo.
Non scrive che una parola, ben strana,
la penna dell'anima mia:
follía.
Son dunque un pittore?
Neanche.
Non à che un colore
la tavolezza dell'anima mia:
malinconía.
Un musico allora?
Nemmeno.
Non c'è che una nota
nella tastiera dell'anima mia:
nostalgía.
Son dunque... che cosa?
Io metto una lente
dinanzi al mio core,
per farlo vedere alla gente.
Chi sono?
Il saltimbanco dell'anima mia.
JO, QUI SÓC?
Qui sóc jo?
Sóc, potser, un poeta?
Realment, no.
La ploma de la meva ànima
només escriu una paraula, molt estranya:
bogeria.
Sóc, aleshores, un pintor?
Això tampoc.
La paleta de l'ànima meva
té únicament un color:
malenconia.
Un músic, doncs?
Ni tan sols això.
No hi ha res més que una nota
en el teclat de la meva ànima:
nostàlgia.
Què sóc, llavors?
Al meu cor,
li poso ulleres
li poso ulleres
perquè hom el pugui veure.
Qui sóc jo?
El saltimbanqui de l'ànima meva.
(Aldo Palazzeschi Poemi)
